Aquesta visita ha sigut de les més impressionants. Anàvem a una escola a pocs quilòmetres del centre de Helsinki, a un barri nou amb un nivell sociocultural i econòmic alt. Anàvem a visitar l’escola més gran de Finlàndia de primària amb un total d’uns 900 alumnes. L’escola està divida en diferents edificis, des de barracons de fusta, a antics edificis. El més curiós, és que l’última ampliació la van fer aprofitant tota una planta d’un edifici d’oficines. Estem parlant d’una planta de lloguer i completament reformada seguint el projecte de “Finland in movement“, projecte que aposta per respectar la necessitat del moviment en els xiquets i xiquets, amb espais i mobiliari que afavoreixen noves formes d’estar a l’aula i treballar dins de l’aula.

Algunes de les propostes d’aquest moviment

– més temps d’esplai i descans
– millores dels ambients exteriors de l’escola
– canvis en el mobiliari interior i escolar
– tot l’alumnat ha d’anar caminant a la seua escola o en bicicleta
– animar a les famílies i promoure l’esport entre l’alumnat

La resta d’edificis no aporten diferències importants respecte a les nostres aules tradicionals, però aquesta última de la que us anem a parlar, la diferència és abismal. Parlem d’una planta en forma de “T” on cadascuna de les “ales” seria un espai diafan, amb algun espai tancat però la majoria de l’espai apostant ben fort per un mobiliari del futur. Tot el mobiliari està preparat per menejar-se i anar canviant els espais sempre que siga necessari. Tot el pis està forrat per moqueta. Tots els espais contaven en diferent format de taules, redones, quadrades i triangulars (Aquestes són impressionants per al treball en grup, individual, en parella…) També les cadires eren diferents de les nostres. Estem parlant de cadires de rodes i telescòpiques similars a les d’oficina. A més a més, tots els espais comptaven amb coixins, pilotes de pilates i uns tamborets pendulants que permeten que els xiquets i xiquetes més nerviosos puguen estar en moviment constant. També era curiós com tots els espais comptaven amb “auriculars” per aïllar-se del so, ja que hi ha xiquets que necessiten més silenci que els altres per a concentrar-se. Tots els espais estaven separats per armaris i parabans deixant sempre al mig els banys fent de barrera entre un espai un altre. En cada aula podíem veure que hi ha un parell d’aules en parets i insonoritzades per als grups de xiquets i xiquetes que més ho necessiten. Aquestes aules solen ser dobles, és a dir, caben dos grups de 25 dins de l’aula, afavorint que moltes vegades siguen classes de 50 alumnes amb 2 mestres dins de l’aula, o bé transformar-la en dos espais diferents amb l’ajuda d’un paraban o cortina.

Al llarg de tota la planta et podies trobar espais on els xiquets i xiquetes podien treballar de forma independent o en xicotets grups, on podien seure a estudiar i llegir o bé espais amb grades per afavorir les exposicions. També conten en xicotets obstacles al llarg dels passadissos per a què els xiquets afavoreixen el seu moviment entre el canvi de classes. També tots els espais estaven equipats amb un televisor d’unes 50 polzades i pissarra blanca en la qual poden escriure i presentar tot el que necessiten. El no comptar amb projectors penjats i si amb televisor és que aquests poden anar menejant-se per tot l’espai i no dependre de la posició en la qual es penja el projector.

El que més ens va sorprendre, és que a pesar de ser molts dels espais diàfans, és que no hi havia soroll. Les classes eren prou silencioses, segurament degut al gran respecte que tenen cap als i les mestres. A més a més, la distribució afavoria que el so no rebotara a les parets i no generara escàndol. A diferència de l’escola de Saunakallion aquesta no contava en espais per fer tallers de fusta o costura, però si amb aules dedicades exclusivament a les arts com la música i la plàstica i també una aula d’educació especial per a xiquets i xiquetes amb dificultats.